Petit record, inevitable!

En sentit homenatge a un personatge únic i irrepetible. De vida admirable, justa i humil. De lluita constant, malgrat les grans adversitats viscudes.
I d’herència les lletres.... aquelles companyes que broten de la ploma dels genis i que ens il•luminen en la negra nit.

Els ideals quan es porten fins al final amb totes les conseqüències, desgasten la salut... Antonio va morir camí de l’exili a Coulliure, amb els records com a únic equipatge... “ Y cuando llegue el día del último viaje,
Y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
Me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
Como los hijos de la mar”.




ANTONIO MACHADO, una vida, una obra universal!
L’autor que m’emociona amb la seva senzillesa, tendresa i sinceritat.
Aquí un dels millors poemes escrits per el genial sevillà:

Cantares...
.
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
..
Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los homres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
.
Nunca perseguí la gloria.
.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
.
Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten
de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso...
.
Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país
vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso...
.
Cuando el jilguero no puede
cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso.

Petit record, inevitable!

Espoli Fiscal, el gran mal del país

Avui no penso fer valoracions de cap tipus, em sembla que en aquest tema els números canten per si sols:

Vull publicar les dades Dèficit fiscal del Principat de Catalunya de l’any 2005 (és a dir la diferència entre els impostos pagats pels ciutadans de Catalunya i les inversions i serveis rebuts de les administracions estatals).

L’espoli fiscal del principat l’any 2005 és de 19177 milions d’euros, és a dir que Espanya per la seva “cara bonita” s’embutxaca 52 milions d’euros pertanyents als catalans, per dia!!!!

Per comprendre la magnitud que assoleix la xifra només cal comparar-la amb el pressupost anual de la Generalitat de Catalunya, situat entorn dels 32218 milions d’euros. Doncs bé, en el cas d’una Catalunya independent, la Generalitat gairebé doblaria el pressupost que se situaria en una inversió diària de 140 milions d’euros, enfront del 88 diaris actuals.

I en el còmput d’espoli persona, Espanya es queda 2740 € l’any de cada ciutadà del Principat (7 milions).

Per exemple, la línia de tren d’alta velocitat Lleida- Barcelona – L’Empordà costaria uns 3500 milions d’euros. Xifra equivalent a 2’2 mesos d’espoliació. O també per exemple la ampliació de l’aeroport del Prat (construcció de la tercera pista, nova terminal i nous accessos) s’enfila fins els 1800 milions d’euros, l’equivalent a un sol mes d’espoliació.

Cal destacar que el PIB dels Països Catalans, sols és superat a Europa per 3 estats: els Països Baixos, Suècia i Dinamarca.

Amb els nostres diners, Espanya ens margina, amb l’objectiu d’independitzar-se econòmicament de la nostra nació. Discriminant Catalunya a nivell d’infraestructures (Barajas, l’ave Madrid – Sevilla, inversions desproporcionades en el transport públic madrileny, grans carreteres a Extremadura quan a Catalunya tot són peatges). Espanya construeix en el seu estat, amb els diners del nostre.

I mentrestant a Euskadi no els prenen ni un sol cèntim.

Estudi, extret de la web de Catalunya acció, argumentar per economistes com Xavier Roig o Sala Martin, i basat en les fonts de la cambra de comerç de Barcelona.


L’estat Espanyol mai publica les balances fiscals, per alguna cosa serà, no?

En honor a un geni, gràcies President!

Gràcies Pasqual!

En aquesta ocasió vull dedicar el meu espai d’opinió a la figura de l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall.
En aquesta jornada, crida especial atenció la notícia de rebuig de Maragall al PSC, doncs bé, jo vull donar-li les gràcies per aquest gest, que personalment crec que fa justícia i honra a tots aquells que vam creure en ell.
No me’n penedeixo, i ho dic ben alt. Jo vaig cridar MARAGALL PRESIDENT, perquè estava convençut que en una Catalunya d’esquerres tot seria més fàcil, però el continu boicot del PSOE va fer fracassar totes les esperances que havien despertat en molts catalans.
Maragall és i ha estat una personalitat clau per Catalunya, no se li ha donat la importància que es mereix, però el temps li acabarà donant la raó. Som molts els Maragalls, que seguint la seva estela “vam abandonar el barco” del PSC.
El senyor Montilla el millor que podria haver fet era quedar-se a Madrid, perquè aquí no el trobàvem pas a faltar.

Gràcies Maragall, per dir la veritat i tornar-nos així el suport que en tu vam confiar.

Salut i independència!

Gràcies també els meus bons amics Ferran i Rinki per la col·laboració expressada en tot moment.

EPÍLEG

He de dir que aquest text el vaig escriure hores abans de conèixer la notícia que Pasqual Maragall pateix Alzehimer. Només vull afegir que, una vegada més Maragall ha demostrat la seva sinceritat i el seu optimisme.

Gràcies President!

SEGUIM CAMINANT...

Bé, com venia dient....

Resto expectant davant dels actes que hem viscut durant les darreres setmanes.
El trajecte cap a la lliure sobirania del nostre país continua, els temps canvien tant de pressa que, fins fa uns anys haguessin estat inimaginables els actes de rebuig, directament, a una institució medievalista com és la monarquia espanyola, totalment innecessària i antidemocràtica. L’autoritat (posada a dit per un dictador feixista, que no mereix ni ser nombrat per els actes de repressió contra tot el que no fos espanyol, cristià i de dretes) dels borbons ens recorda dia rere dia, la figura de Felip V, i els cruels assassinats viscuts durant la guerra de successió (la batalla d’Almansa, la crema de Xàtiva, la massacra de l’11 de Setembre...)
Avui vivim temps de canvis, estem en el moment clau de la lluita que, desencadenarà amb la plena llibertat del nostre poble! Perquè cal seguir caminant, per demostrar als nostres veïns opressors que malgrat tot seguim aquí, defensant i reclamant el que és totalment lícit! Cap constitució (escrita també pels hereus d’aquell que va guanyar la guerra) podrà aturar els anhels de llibertat dels Països Catalans!

És evident que la memòria no ens pot trair. Hem de seguir lluitant per tots aquells que ho han donat tot a Catalunya, en record als fills d’aquesta terra!

Permeteu que destaqui la figura de Francesc Macià i la gran tasca que va fer per el seu país. L’esperit del separatisme del segle passat és viu en aquestes paraules de l’avi de Catalunya, en els fets de Prats de Molló:

Via fora, Catalans! Que la nostra senyera de les quatre barres onegi en el vent de la nostra immortalitat!...

...Via fora, Catalans!
Lluitem per aquesta terra immortal que és Catalunya i no podem ésser vençuts!
Què seria d’una joventut sense rebel·lia?
Què seria d’una vida sense dignitat?
Vius o morts per Catalunya i la seva anima immortal!
A les armes Catalans!

Sols em resta per dir una costa.... Visca els Països Catalans lliures! I que visquin tots aquells que pensem dedicar l’esforç d’una vida a aconseguir el somni daurat del nostre poble.... la LLIBERTAT!

Aixequem una senyera... arreu del territori!

Tornarem a lluitar!
Tornarem a sofrir!
I, tornarem a vèncer!